Les cadenes que ens limiten: creences irracionals

Les cadenes més poderoses són les cadenes interiors, les que creiem que no podem trencar malgrat ho intentem.

Les creences limitants ens atrapen com li passava a l’elefant del circ. Un conte que ens ajuda en una interessant reflexió sobre les creences irracionals.

T’agradava anar al Circ quan eres petit /petita?


De petit, m’agradava el circ. M’encantaven els números amb animals i l’animal que més m’agradava era l’elefant. M’impressionaven les seves enormes dimensions i la seva força descomunal. Després de la funció, en sortir de la carpa, em quedava estranyat en veure l’animal lligat a una petita estaca clavada a terra amb una cadena que li empresonava una de les potes. La cadena era gruixuda, però l’estaca era un ridícul tros de fusta clavat a pocs centímetres de terra. Era evident que un animal capaç d’arrencar un arbre de soca-rel també podia tibar d’aquell minúscul tronc i fugir.

—Per què no l’arrenca i s’escapa? —vaig preguntar als pares.

Em van contestar que era perquè estava ensinistrat. La resposta, però, no em va satisfer. «Si estava ensinistrat, per què el tenien lligat?». Vaig preguntar a parents i mestres i va passar molt i molt de temps fins que algú que va resultar ser prou savi em va donar una resposta convincent:

«L’elefant del circ no s’escapa perquè està lligat a una estaca semblant des que era molt, molt petit».

Aleshores em vaig imaginar l’elefant acabat de néixer i lligat a una estaca. Segur que l’animal va tibar i tibar tractant d’alliberar-se. Devia acabar el dia esgotat perquè aquella estaca era més forta que ell. L’endemà devia tornar-ho a provar amb el mateix resultat i l’endemà següent igual. I així fins que un dia terrible per a la resta de la seva vida, l’elefant va acceptar la seva impotència i es va resignar al seu destí. Des de llavors, l’elefant tenia gravat el record de la seva impotència. I el que és pitjor, mai més va tornar a qüestionar-se aquell record i mai més va tornar a posar a prova la seva força.


Sovint a les persones ens passa el mateix. Vivim encadenats a estaques que ens treuen llibertat. Pensem que «no podem» fer tal cosa o tal altra senzillament perquè un dia, fa molt de temps, ho vam intentar i no ho vam aconseguir. Llavors ens vam gravar a la memòria aquest missatge: «no puc i no podré mai». Aquesta creença autoimposada ens ha limitat des de llavors i no l’hem qüestionada més. Segurament ara som més forts i estem més preparats, però aquell record ens frena a l’hora de provar d’alliberar-nos.

Quines són les creences que et limiten?  Que et pots dir per trencar aquesta cadena? 

Les nostres creences irracionals que han acolorit la nostra vida de vegades limiten les nostres conductes i emocions, i ens condueixen a exigències que no ens permeten sentir-nos bé i tenir una vida de llum que permeti assolir els nostres somnis.

Les persones sanes accepten el fet de que les utopies són, probablement, allò que no es pot assolir i que per tant, no podrem assolir tot el que desitgem.

Podem dir que la transformació pot ser màgica si pensem que el concepte “desig” és diferent al concepte “obligació o exigència”.

“Amb dedicació, entrenament, suport i esforç puc canviar les creences que em limiten” 

Com perceps el món?

Cadascú de nosaltres percep el món de forma diferent. Les coses passen al teu voltant i vas perceben a través dels ulls, oïdes i sensacions un munt d’informació. Tot el contingut que t’arriba, la teva ment s’encarrega de filtrar-lo. D’aquesta manera hi ha coses amb les que pares atenció i d’altres les deixes passar, de forma conscient o inconscient.

Ara bé, el que tu perceps es  basa en el teu sistema de creences. Una acumulació d’informació que has anat processant  al llarg de  tota la teva vida. Algunes d’aquestes creences les has agafat com a vàlides per tirar endavant i d’altres no les has considerat adients en el moment i les has rebutjat.

Una creença és un pensament que et repeteixes un munt de vegades i genera la teva realitat. És una veu interna que et diu coses, com per exemple: “jo sóc així” “això no està fet per a mi”, “jo no puc aconseguir-ho”, “això mai m’ha interessat”, “ja estic bé així”, “jo ho tinc complicat…”. Aquestes veus internes defineixen la forma que tu tens de veure les coses. Això no vol dir que sigui la realitat, sinó que és, la teva realitat.

Si fins el moment, les creences actuals t’han beneficiat i t’han permès assolir els teus objectius, segueixes el teu camí amb elles.  En canvi, en d’altres moments et pots sentir parat o estancat i les creences et poden arribar a bloquejar. Tot i que en ocasions et fan creure, aquestes creences, que tot està be, entrant en la zona més còmode. Tanmateix en alguns moments de la teva vida et pots arribar a plantejar nous reptes o objectius per ser i avançar cap a un altre direcció. Vols aconseguir  quelcom diferent i es llavors quan les creences tornen a jugar un paper clau, per avançar o quedar-te quiet, allà on ets.

Que passa quan les creences son molt limitants:”no puc”, “que perillós”, “…i si em faig malt”, “… i si ningú m’ajuda”, “això és més difícil que res”, “de fet estic bé així”. O et pots dir: “que passa si ho provo”, “…si caic m’aixeco”, “puc tirar endavant segur”, “sóc valent”, “haig de provar pas a pas”, “puc fer-ho”.

Aquestes veus són el teu diàleg intern. Aquest diàleg és un pensament que comença a enviar una vibració al teu cervell i aquesta vibració continuada és la que crea la realitat. Així es com generes la teva realitat, la que t’animarà a iniciar accions per poder fer alguna cosa diferent. Recorda que has pensat i has fet vibrar la teva ment en funció de creences assumides al llarg del temps.

Si vols generar coses noves cal crear una realitat diferent en la teva ment que t’impulsi com a motor de canvi i generar noves veus. En el moment en que el teu diàleg intern es repeteix amb altres veus pots començar a tenir pensaments diferents obrint nous camins a les situacions que vius en el teu dia a dia i que et permetran fer un primer pas per assolir els teus objectius. Endavant doncs!